Recuperació: un moble menys al contenidor

Per la Xarxa corren històries sobre mobles preciosos trobats en un contenidor. Estic segura que són certes.

Fa anys vaig veure una prestatgeria metàl·lica, fantàstica, d'estil romàntic, que havia perdut els prestatges (el moble original, que jo ja tenia vist d'alguna revista, en duia de vímet).

Però, en aquells moments era a certa distància de casa, venia de treballar en bus i me n'havia de tornar havent dinat... Aleshores tampoc no era independent i no tenia lloc on posar-la, ni podia carregar aquell pes. Així i tot, em va saber molt de greu no recollir-la!

De sobte, anys després, fa només uns mesos, vaig trobar una altra peça interessant i, després d'una mica d'estira-i-arronsa, vaig persuadir ma germana, que per casualitat m'acompanyava, de recollir-la i transportar-la en el seu cotxe (Gràcies, Marta. Sé que, de vegades, puc ser molt... obstinada?)

En fi, ja havia observat que el moblet, un porta CDs, estava en prou bon estat, de manera que, només em va caler netejar a fons la brutícia, fer-hi una petita reparació amb cola blanca i envernissar la fusta per donar-hi una mica de color. Què seria la vida sense color?

I com la música és mitja vida per a mi, i les prestatgeries cada dia se'm queden més petites, doncs... va ser una troballa com caiguda del cel. Gràcies, cel. Sóc molt afortunada.

.: ARA SONA: Van Morrison & The Chieftains - Have I Told You :.

Möbius: un matemàtic i astrònom que inspira les ganxetistes

La banda de Möbius ve a ser una espècie de tira contínua en forma de vuit, una mica com el símbol de l'infinit.

A la Xarxa, un munt de ganxetistes, i també de les i dels que fan mitja, es dediquen a teixir bufandes i xals en forma de banda de Möbius, i jo no podia ser menys.

Ara bé, per fer doble el repte, vaig decidir fabricar un gran xal, que també servís de caputxa, amb la tècnica de la forqueta. I aquí està el resultat. La forqueta no decepciona.

Portava temps volent experimentar-hi però semblava que no tenien forquetes en cap botiga de les què freqüento. Volia una de les que tan sovint es veuen en llibres japonesos, de funció múltiple, però tampoc no hi va haver sort. I com, pel moment, comprar per Internet no em va bé, doncs... paciència.

Finalment, l'Univers va respondre als meus desigs i vaig trobar la de la foto, a l'estand de Lola Botona - Castelltort , a la fira Creativa 2008, de la què sóc devota des de fa tres edicions (tot i que cada vegada m'agrada menys).

.: ARA SONA: REO Speedwagon - Keep On Loving You :.

Suro: no tots els suros són plans

Amb molta paciència i durant anys, atès que el vi no corre gaire per casa, he anat guardant els suros de tota mena de begudes espirituoses, amb l'objectiu de fer-ne un tauler per a notes, que no fos el típic plafó llis.

A més, els escuts i lletres gravats en aquests taps, fan encara més interessant la textura d'aquest material tan càlid.

La cosa no té cap secret: d'entrada, tallem els nostres suros longitudinalment. Depenent del suport on aniran, n'haurem de preparar més o menys.

Si el tap és de cava i el cap té algun motiu interessant, també podem tallar-lo transversalment (a la foto s'hi veu un, mig amagat per papers, a la dreta).

Després, escollim un marc (en aquest cas, un d'antic), i, a la fusta de fons, hi anem enganxant un per un cada tros de suro -per la part plana, és clar-, tot formant una espècie de mosaic.

Un cop sec el mosaic de suros, hi podem aplicar una capa de vernís per damunt. I ja tenim un tauler per a notes cheap & chic.

.: ARA SONA: Christina Aguilera - Fighter :.

Xyron o com estalviar cola ;-)

Un bon dia, a l'Abacus, vaig descobrir un aparatet que es deia Xyron i que servia, en teoria, per a fabricar els teus propis adhesius amb qualsevol tros de paper, o fins i tot de tela.

Amb el temps, he descobert que es pot anar un pas més enllà, encara que la meva Xyron sigui petita i això limiti, en aparença, la superfície que pot cobrir.

Sempre amb el cartutx de cola fix (també n'hi de removible), vaig preparar unes tires de paper imprès (amb un estampat ètnic) per alegrar unes pinces metàl·liques de paper, que eren negres com el carbó, i també una pinça de fusta per a estendre roba (no surt a la foto).

Després, el repte fou revestir un petit pot metàl·lic, d'una mostra de colònia, que em va fer veure el potencial d'aquest sistema, si es saben superposar les tires adhesives.

Finalment, vaig folrar així una llauna d'espàrrecs que volia aprofitar com a contenidor.

En tots els casos, una capa de vernís ha aportat brillantor i resistència a l'acabat.

I, vet-ho aquí: un resultat sorprenent i sense embrutar-me les mans de cola.

.: ARA SONA: Ja T'ho Diré - Ei, Joan! :.

Teler cilíndric: Jugar i Crear

Com ja vaig comentar a l'article sobre la cistella kinchaku, a l'hora de fabricar els cordons d'alguns projectes, resulta molt útil el teler cilíndric manual (tricotin, spool knitting...), que acostuma a vendre's com a joguina, i que també pot tenir aplicacions en la creació de bijuteria.

Els comercials, solen tenir aspecte com de ninot saltamartí però hi ha gent que se'ls fabrica amb rodets de fil i uns quants claus.

D'entrada, el meu -tan infatil- pensava personalitzar-lo, però després m'ha acabat fent gràcia el seu aire naïf i s'ha quedat com està.

Aquí dessota la meva primera bossa d'estil japonès, amb cordons confeccionats amb aquesta mena de teler.



.: ARA SONA: Ayumi Hamasaki (Svenson & Gielen Remix) - Depend on You :.

Ecologia: 60 Earth Hour - L'Hora del Paneta

Ahir, esperant el bus vaig veure el cartell de convocatòria per a l'Hora del Planeta 2009.

Enguany, el 28 de març, a les 20:30 hores, milions de persones d'arreu el món tornarem a apagar els llums durant una hora.

Apunta't per demostrar que podem frenar l'escalfament global de la Terra.



Només et cal una o més espelmes per a passar una hora molt agradable.





.: ARA SONA: Guru Josh Project - Infinity :.

Pirogravat: premsa per a flors

Gairebé alhora que treballava la capsa del pirogravador, vaig caure en que tenia una premsa per a flors que calia pintar. I necessitava practicar el pirogravat, de manera que, aquest és el resultat.

La cara de la flor venia en forma de calc amb la premsa, però l'altra cara és pura invenció.

.: ARA SONA: B.S.O. Shall We Dance : GoTan Project - Santa Maria :.

Aerografia: Els Quatre Elements

Temps enrere, l'aerografia em fascinava, però en el camp professional al què jo em dedicava aleshores no hi acabava d'encaixar i portava més problemes que altra cosa (queixes pel soroll del compressor, reposició constant del material, i les molèsties pulmonars que pot portar la pintura nebulitzada, malgrat usar mascareta). En aquest sentit, m'anava molt millor conrear l'aquarel·la, més simple i ràpida.

Però el meu breu pas per l'aerografia em deixà aquest regal: Els Quatre Elements - Aigua, Aire, Terra i Foc.

La seva estètica està basada en les obres d'art minoic (Creta, 3000-1200 aC.), per les què sempre he sentit una gran atracció.

Pel que fa a la temàtica dels elements:

• Aigua: és representada per una copa, inexhaurible, que brolla sense parar, i simbolitza els sentiments, les emocions.


• Aire: l'espasa representa, entre altres coses, el poder de la ment, i tot allò d'espiritual. L'empunyadura té forma de doble destral o papallona.


• Terra: el típic pentacle, que simbolitza la matèria, és aquí una moneda perforada per a deixar passar la llum de l'esperança, i fer entendre que el món material, tan necessari per a la vida quotidiana, no és dolent si sap administrar-se amb seny. Vindria a ser allò que se sol dir: "El diner és molt bon criat però molt mal amo".


• Foc: la vara ardent, florida, simbolitza la força de la creació, de la generació, de la passió.

.: ARA SONA: Marvin Gaye - Sexual Healing :.

Cistelleria: canya al paper de diari 2

Un cop fas un cistell i te'n surts, ja no te'n pots estar.

Quan em va caler quelcom per posar-hi els paraigües, d'acabat vistós, atès que havia d'anar a l'entrada de casa, vaig tornar a recòrrer a la cistelleria de paper, amb una tècnica d'espiral.

El cistell està treballat al voltant d'una antiga garrafa d'aigua que, a més de servir com a mesura base, té un fons de guix solidificat, la qual cosa fa que la peça sigui més estable.

Vaig recobrir l'interior del cistell amb plàstic perquè fos realment funcional, i es pogués utilitzar amb els paraigües molls, quan calgués.

L'acabat: pintura vermella amb tocs d'esponja en daurat.

.: ARA SONA: Seamus Haji feat. KayJay - Last Night a DJ Saved My Life :.

Cistelleria: canya al paper de diari 1

Temps després de l'experiència amb les capses de cartó, em van arribar notícies, via Brasil i Japó, sobre la tècnica de cistelleria que consisteix en substituir la fibra natural (vímet, jonc, etc.) per canyes de paper de diari.

Realment, l'única pega que havia trobat fins aleshores per a provar el noble art de la cistelleria, era la problemàtica del material: trobar-lo en abundància a ciutat, el cost econòmic que suposa, i, també, la manca d'espai per tractar-lo (la fibra natural cal remullar-la, em penso, per poder-la treballar amb comoditat).


Quan vaig veure què fan, sobretot a Brasil, amb el diari, ja no tenia excusa. Entre les instruccions brasileres i les fotos japoneses, vaig començar a fer canyes de paper i a provar de convertir-les en cistells. Clar que no és el mateix que fer servir jonc o coses per l'estil; el material imposa certes normes, però, així i tot, el resultat mai no deixa de sorprendre.

Aquí dalt, pintats de blanc, un contenidor de reciclatge per a la cuina, i un cistell per al lavabo. El contenidor per a reciclatge, té unes nanses laterals -com orelles- que serveixen per a manipular-lo millor i, també, per a enganxar-hi les nanses de la bossa de plàstic interior.

A la foto de la dreta, pintat de color rosat, un cistell per a les llanes. Dins va folrat amb el camal d'un antic pantaló pirata cosit per convertir-se en folre. I aquí, la tapa i la nansa són de fantasia, en memòria d'un cistell en forma de poma que vaig veure una vegada.

.: ARA SONA: Richard Cocciante - Bella Sin Alma :.

Cistelleria: reciclatge de capses de cartó

El meu primer cistell va sortir, a partir del canvi de casa cap a la independència.

Després de desempacar, em vaig trobar amb un munt de capses de cartó en bon estat; i em vaig recordar del llibre de certa creativa britànica, que portava unes quantes idees que desitjava posar en pràctica.

El repte era fer una paperera. En va sortir la de la foto, que continua en prou bon estat i a ple ús.

El llibre també ofereix instruccions per a fabricar safates pel mateix sistema, i altres coses amb brics de suc de fruita, etc.

El llibre al què feia referència més amunt és "Cómo hacer recipientes con materiales reciclados" ("Weave, coil & plait. Crafty containers from recycled materials") de Lois Walpole, editat en anglès en 1998 per Search Press Limited y en castellà en 1999 per Celeste Ediciones. Val la pena fer-li publicitat per la originalitat de les propostes i els tutorials que ofereix.

Una altra idea extreta del llibre per reciclar bosses enreixades de taronges, alls, cebes, etc... aquí.

.: ARA SONA: Bobby Darin - Beyond the Sea :.

Estirar del tirador

Resulta fascinant, el joc que donen els tiradors de les llaunes de refresc. Amb ells es poden fabricar unes quantes coses. També entre les ganxetistes tenen el seu lloc.

Se'n fan tops, vestits, bosses de mà...


Ara pràcticament no en consumeixo, de refrescos de llauna, de manera que disposo d'un número limitat de peces per reciclar però he pogut fer alguna peça individual.

.: ARA SONA: La Unión - Más y Más :.

Un punt (de creu) més enllà

El punt de creu i el brodat a un sol color m'agraden més que qualsevol altre de coloraines. Hi ha un cert encant en la seva austeritat, especialment si el teixit és arpillera o tela d'aida tenyida amb te.
I, a fi de complaure la meva obsessió per la utilitat de les coses que fabrico, se'm va acudir fer servir totes dues tècniques per etiquetar capses i calaixeres, en comptes del típic cartonet...
Això només serveix, és clar, quan els rètols no s'han de modificar gaire sovint.

Per a les capses de Cds vaig escollir el punt enrere.

Oh, com m'agradaria aconseguir un vocabulari català sobre el brodat, el nom tradicional de cada punt i tot plegat! Si en pogués aplegar prou informació, l'escriuria jo mateixa.

L'alfabet emprat a les capses és d'aire medieval.

A la calaixera metàl·lica li vaig posar números romans, en punt de creu. La inspiració em va venir veient un reportatge sobre la vida i obra d'en Charles Darwin. Al seu estudi, hi havia una calaixera classificada d'aquesta manera i em va cridar l'atenció.


.: ARA SONA: Rosana - Sin Miedo :.

Zakka-tilles (que no saba-tilles)

Ja portava temps volent fer unes sabatilles d'estar per casa, d'estil zakka. Però no volia que fossin gaire planes i em va portar un temps decidir el material base.


Finalment, unes restes de goma aïllant, del folre que vaig fer a la maleta del portàtil, van fornir-me d'una base prou estable i càlida que, per si les mosques, vaig "abrigar" amb unes plantilles estil pèl de xai.

I una altra camisa vella del meu pare va proporcionar el teixit sofert, ideal pel revestiment.

El resultat m'agrada, tot i que els blaus, en general, no m'inspiren ("Si res no li escau, posa-li blau", diuen); ara bé, sempre hi ha una excepció a la norma, i aquest to elèctric m'emociona. Fins al punt que, de vegades, l'he fet servir al meu abillament. A més, algú em va dir, una vegada, que em quedava la mar de bé (si era veritat o no... és una altra història).

Ara només falten posar-hi unes soles de goma per a evitar relliscades. L'únic dubte: cal afegir-hi algun guarniment? Un brodat? Uns botons? Un no-sé-què? Ja veurem. De moment, el repte és mig assolit i ja tinc les meves zakka-tilles ;-)

.: ARA SONA: T&F vs Moltosugo feat. Cece Rogers - Stay :.

Quilt o no quilt, aquesta és la qüestió

De vegades tinc tantes ganes de fer coses que escullo projectes "menors" que em permetin de realitzar-los en pocs dies. És el que em passa quan penso en fer un quilt.

Esperant a veure'm capaç de cosir tot un cobrellit, vaig deixar-me encisar pel quilt hawaià. I, au, vet aquí què en va sortir: una espècie d'agafador encoixinat que, al final, s'ha quedat com a protector de les portes de l'armari (contra el frec de les mans en obrir-les).

Com a bon quilt, es va fer aprofitant retalls de teixit; en aquest cas, restes d'un vestit verd i un tros de llençol vell. I tot a mà. Aleshores encara no disposava de màquina de cosir pròpia i, a més, no hauria quedat tan natural.

També és fet a mà, l'altre protector d'armaris, tot i que, més que un quilt, es tracta d'un brodat encoixinat, a l'estil sashiko japonès.

Tinc entès que era típic dels camperols nipons, i que feien servir de base un tipus de teixit blau determinat. Jo vaig aprofitar restes de texans vells, per brodar uns patrons tradicionals (la flor per una cara, i les ones per l'altra) M'encanta, el sashiko! Algun dia en faré més.

.: ARA SONA: Marilyn Manson - Tainted Love :.

Ganxet historiat

El ganxet historiat (tapestry crochet en anglès) era un altre repte. Atès que fer mitja sempre m'ha resultat empipador, no sé perquè, aquest mètode és una manera d'aconseguir dibuixos al ganxet, que sempre m'ha semblat més manejable.

El site de Carol Ventura, dedicat a aquesta tècnica, em va fer dentetes.

Com a experiment, vaig emprar uns esquemes de Marie Claire Idées per a jerseis de mitja, i les mostres resultants, si bé no tan bones com esperava, van animar-me a continuar provant.

Del darrer intent en va sortir aquesta funda pel mòbil, perquè ja no em podia contenir: havia de fer-ne alguna cosa amb destí final, útil.


.: ARA SONA: Sergio Mendes Feat. Black Eyed Peas - Mas que Nada :.

Ganxet: teixir la vida

Teixir llana, especialment a ganxet, sempre m'ha semblat un art fascinant, per allò de comparar-ho amb el teixit de la vida, amb els seus encreuaments i trames.
En els darrers anys, ha augmentat la meva curiositat per la tècnica del ganxet i m'he plantejat nous reptes. El més simple: aconseguir fer "quadradets de l'àvia", aquestes peces que, unides, acaben per formar una manta o una jaqueta , o allò que et proposis.
Aquí, la meva manta per a les nits d'hivern al sofà davant la tele, o per a abrigar-te durant una bona migdiada. Encara que no sóc entusiasta del negre, aquí em va servir prou bé per ressaltar els colors dels quadrats.

Després, va venir quelcom que em semblava una mica més complicat: fer ones. Però, com passa sovint, les coses són més fàcils si t'hi poses i deixes de pensar en les dificultats. Tot va ser qüestió de paciència, i d'aconseguir unes instruccions entenedores. El resultat, una petita manta d'entretemps, quan la més gran t'enfarfega.

.: ARA SONA: Mónica Naranjo - Sobreviviré :.

Els regals de la Natura

La natura, sovint, ens ofereix parts de si mateixa; nosaltres mateixes en som, part de la natura, cosa que acostumem a oblidar.

Els dies de vent, almenys als carrers de Barcelona, solen caure de manera espontània bocins d'escorça dels plàtans. Per a mi, són com un regal, quan estan en bon estat. N'he recollit més d'una i, de moment, han sortit un parell de suports (per a llapis, etc.), un envernissat al natural i l'altre daurat per dins.

I, després d'una tempesta, a la platja, poden aparèixer trossos de fusta amb formes capricioses, completament naturals.

Els de les fotos són trobats a la platja de Miami, ja en fa uns quants anys.

El primer és com una petita escultura: sembla el cap d'un home vist de costat, tal i com es veu al perfil traçat en blanc.

Es va aprofitar una escletxa a la part superior per a inserir un clip en forma d'ull, fabricat en filferro. Resultat: un suport decoratiu per a fotos o postals (aquí mostra les Dames, fresc de l'antiga civilització minoica de Cnossos, Creta, del 3000 i 1200 aC.).

La segona peça de fusta estava socarrimada, per formar part de les restes d'una foguera prop del mar. La seva forma recorda, per la part de l'escorça, a una espècie de testa d'animal.

I, per la part de dins, sembla un cap de gos.

.: ARA SONA: Lisa Stansfield - Set Your Loving Free :.

Art per un tub

Els tubs de cartó són molt reciclables, tant els de paper higiènic, com els de paper de cuina o els que es fan servir al comerç tèxtil per aguantar la tela cargolada i llisa. Aquests darrers es poden aconseguir fàcilment als carrers de Barcelona, els dies en què les botigues treuen la brossa de paper i cartó perquè els reculli el servei públic que se n'ocupa.

Hi ha gent "manetes" que en fa una bona imitació del bambú. També valen per a usos més corrents; un cop folrats o pintats et poden servir per dur documents o dibuixos enrotllats, per fer-ne pots per a llapis, i contenidors de tota mena.

El de la foto, és una capsa per a encens. S'ha fet servir cartó per a tancar la base i la tapa. I, tallant el propi tub, s'ha fabricat la tapa i el seu encaix.

En acabat, el paper maixé ha unificat el conjunt.

Com a guarniment, pintura acrílica (colors mantega i daurat), un preciós decoupage amb magranes, i un vernís brillant.

.: ARA SONA: Lisa Stansfield - So Natural :.

Pirogravat: la capsa del pirogravador

Tot i que diguin que, a cal ferrer, coberts de fusta, quin projecte millor que treballar la capsa d'una de les teves eines favorites?

El motiu floral es basa en chinoiseries del segle XIX, trobades en un llibre. Després d'adaptar-lo i calcar-lo damunt la fusta, doncs... a cremar s'ha dit.

Resulta una mica complicat resseguir les formes corbes però tot és qüestió de paciència i insistència.

En acabar el pirogravat, es pot deixar tal qual o, com és el cas, embellir-lo amb colors. I per què no posar color dins, també?

.: ARA SONA: Led Zeppelin - Tea For One :.

Reutilitzar les bombetes

Transformar una bombeta en un petit gerro era un projecte pendent (pendent de que petés algun llum, per començar).

Ara bé, nens i nenes de la sala, mai no feu això a casa sense la supervisió d'un adult o bé d'un tutorial de la Xarxa, que informi dels possibles perills i precaucions en perforar la rosca.

Finalment, el dia que va esclatar un filament, au, a posar-se les ulleres de protecció (estil investigador del CSI, és clar) i a jugar.

Un cop oberta la bombeta, l'espiral blanc d'una llibreta usada va proveir-me de prou filferro per a fabricar un ganxo. Volia que la bombeta-gerro pogués penjar de la barra de cortina de la cuina i, així, permetre'm de tenir flors a prop mentre hi feinejo.

A la foto, un pomell d'un dels meus geranis. Cal alimentar tant el cos com l'ànima. Em penso que hi ha una dita àrab que ho resumeix molt bé: si tinc dos diners un el gastaré en pa i un altre en flors. No ho sé del cert. Si non é vero, é ben trovatto...

.: ARA SONA: Robert Palmer - Mercy Mercy Me/I Want You :.

Digressió poètica: Lost i Barna igual a Bharma

Només per a seguidors de "Lost" despistats com una servidora.

D'ençà que es va estrenar la sèrie que estic Lost-ferida, però fins aquesta setmana passada que no ho he sabut: en argot, sóc una Losty.

I, el més important, altres Lostys han obert un bar a Barcelona per passar i repassar els capítols en companyia.

Dharma ha inspirat Bharma, al carrer Pere IV, 93 (Poble Nou).

Fins i tot hi ha un tros de l'avió que tots sabem, encastat en una paret.

I, això no és tot. Tenen llaunes de beguda dedicades a la sèrie; peces que, a ben segur, cobejaran els col·leccionistes en un futur.

Felicitats per la idea!

.: ARA SONA: Jarabe de Palo - El Lado Oscuro :.

Art casual

No sé si hi entenc, en art; només sé què m'agrada més i què m'agrada menys. I, de vegades, trobo art en els llocs més insospitats, com en els paquets d'encens.

Abans en feia punts de llibre però, darrerament, havia reunit uns quants amb unes representacions de deïtats hindús de gran qualitat, i no en podia apartar la mirada. En conseqüència, vaig decidir muntar-les en un sol marc i penjar-los d'una paret solitària.

El marc és dels anys 60s, recuperat de "les golfes" dels meus pares. El fons, dues cartolines estampades amb segells i pintura acrílica daurada, com imitant un teixit oriental. I ja està.

I què me'n dieu, dels cartells publicitaris? No vaig poder resistir-me a arrencar el de l'exposició "Entre el Sagrat i el Profà. El Renaixement a Prato" i endur-me'l a casa.

Va anar com fet a mida per la parella del marc dels 60s emprat abans. Ara, em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir el de l'exposició de Mucha.

De tant en tant, també, recupero alguna pintura de les meves. No tinc previst de tornar a dedicar-m'hi però la meva intenció és practicar la pintura popular (one stroke, Bauernmalerei...) a fi d'aplicar-la en alguna peça de fusta que tinc en ment.

En aquest cas, vaig recuperar un marc antic per un acrílic simple. L'estel de mar del costat és fet amb paper maixé.

.: ARA SONA: Maria Callas - Ària de la Reina de la Nit (Mozart - La Flauta Màgica) :.

Rosa d'ondulina

Trobo l'ondulina fascinant. És molt més que una cinta decorativa.

Quan, tot navegant pels mars virtuals, vaig descobrir que podia transformar-se en una enorme rosa, em vaig proposar de provar-ho.

A la primera oportunitat, és a dir, al primer projecte susceptible d'aguantar un guarniment d'aquesta mena, vaig anar a comprar-ne un metre i mig.


El repte era fabricar una funda, una mica zakka, per a un penjador de fusta poc vistós.

Seguint la premissa de reciclar la roba ja en desús, per a la part externa es va triar una tela viada (d'un pantalons vells), i una de marró (d'uns altres pantalons vells) per al folre.
Les vores es van guarir d'ondulina blanca (mida petita), i la rosa es va fer amb ondulina vermella (mida mitjana).

El brodat, en punt de creu sobre arpillera, segueix un esquema adaptat d'un patró dels que col·lecciono. Hi vaig afegir una frase "Mantinc les formes", referent a l'ús del penjador.

Va, també, una mica amb segones, tot moralitzant, en record a les frases que, antigament, solien guarnir objectes de la llar (En aquest cas, per "mantenir les formes", s'entendria "tenir urbanitat").

No sé com se m'acudeixen aquestes coses. Serà que m'estic tornant una mica victoriana ;-)

La rosa d'ondulina es va formant en recargolar la cinta sobre si mateixa, mentre va cosint-se a cada volta, per sota, amb puntades invisibles.

En acabat, es cus damunt de l'arpillera brodada i, al seu torn, s'aplica el brodat a la part externa de la funda.
La resta no té cap secret: es munten les vores d'ondulina blanca entre el folre i el teixit exterior, i s'acaba de cosir per dins.

.: ARA SONA: Jaume Arnella -Xala i beu sense brida :.

Marie Claire Idées: de brics de llet a cistella

Doncs sí, sóc una de les seguidores de "Marie Claire Idées". Tot i que, darrerament, ha afluixat una mica en originalitat.

Deu ser la crisi, que ja es va emportar per endavant, l'any passat, la revista italiana "Creare" (des del meu punt de vista, una de les poques que podia competir amb MCI a la premsa europea). "Le idee di Casamia" encara la trobo, tot i que els exemplars solen arribar molt endarrerits (ara, en març de 2009, acabo d'aconseguir el de novembre de 2008). A "Marianne Maison" li he perdut la pista i no sé si encara es publica . "Country Living - British Edition" i la revista "MS Living" també estan bé, de vegades, tot i que no les porto tan al dia com MCI.

En fi, anem al tema de l'article, que és un projecte aparegut a MCI en març de 2008.

Per cert que, posada a fer crítica constructiva, de vegades les explicacions en fin de journal són més aviat minses. Has de fer gala de molta insistència, i repetir i repetir les passes... Al final acostuma a sortir, tanmateix.

És el que va passar amb la cistella de brics de llet que es veu a la foto, al costat de la revista. Ara presta els seus serveis a la cuina.

Mai no he fet un cistell amb fibres naturals però ja en porto uns quants amb materials de reciclatge: brics, paper de diari, capses de cartó... Més aquí.

.: ARA SONA: Emmylou Harris - Mister Sandman :.

Cistella japonesa: Kinchaku estil zakka

Fa temps que segueixo embadalida l'artesania casolana nipona, especialment la tendència anomenada "zakka".

Segons la wikipedia, Zakka (del japonès 'zak-ka'（雑貨） o 'moltes coses') és una moda i fenomen relatiu al disseny que s'ha estès des de Japó a tot Àsia (i a la resta del món, afegiria jo, a jutjar per l'èxit que té el zakka en webs d'Europa i tota Amèrica).

I quan ha arribat el moment de fer-me una bossa per a mantenir el pa de pagès en bones condicions (el plàstic afavoreix que es floreixi), em vaig decidir per provar de fer una cistella estil kinchaku, mig de vímet, mig de tela.

A la "vida real", sembla que aquesta mena de cistells es fan servir com a complement de la indumentària tradicional nipona però, vaja, si he d'esperar a posar-me un quimono...

El zakka sol emprar teles casolanes, de cotó i lli preferiblement, del tipus drap antic. Les puntades poden ser grosses i una mica "casuals". Els guarniments (no se m'enfadi, Sr. Adolf Loos), no són estrictament necessaris però els trobo francament deliciosos: punt de creu, aplicacions d'ondulina...

Teixits d'aquesta mena, de vegades, costen de trobar, i com no sempre ens calen en gran quantitat, s'han de buscar alternatives econòmiques. Vaig trobar el cel obert en la secció de roba per a la llar d'un centre comercial: un paquet de draps de cuina clàssics, de cotó, a ratlles, de mides generoses, em va semblar que ni fet expressament i, cap a casa.

Després de fer alguns esbossos, prendre mides de la cistella (adquirida aprofitant les rebaixes), vinga a fer patrons i mans a l'obra.

Hi ha moltes maneres de muntar el teixit damunt la cistella: fixa, de treure-i-posar... Com m'interessava que també hi hagués teixit per dins, vaig escollir la segona opció i treballar amb goma elàstica.

Una de les parts que fan més gràcia de les bosses estil zakka són els tiradors dels cordons. Solen imitar una poncella de flor o una baia o cirera...

El cordó base és fabricat a casa, amb fil de cotó i un teler cilíndric manual (solen vendre's com a joguines), conegut com a tricotin en francès i French spool knitter, en anglès.

Després, el cordó s'ha tenyit amb pintura especial per a teixits i planxat per fixar-la (precaució necessària si no volem que destenyeixi quan la roba es renti).

La tela de la poncella ha sortit d'una camisa vella de mon pare.

Les nanses van guarnides amb ondulina. Una mena de cinta que té una quantitat sorprenent d'usos estètics. Aviat, espero, en parlarem in extenso.

Pel que fa al rètol, s'ha combinat el mot "pa", en punt de creu, amb unes espigues en blackwork, el brodat típic de l'època isabelina britànica (s.XVII).

Els marges de la cistella, s'han destacat amb unes branques en brodat tradicional (cadeneta en espina). Fa molt de temps que tenia ganes de fer quelcom d'aquesta mena.

Poc o molt, s'ha complert l'objectiu de mantenir el pa en un lloc sec i fresc, en un prestatge de la meva cuina "shabby chic". Malgrat tots els guarniments (no penso sentir-me culpable, Sr. Loos), continua essent fidel al principi de funcionalitat.

.: ARA SONA: Justin Timberlake (Paul Oakenfold Remix) - "My Love" :.